Premisses de partida contraposades determinen el caràcter resultant de l’edifici: integració en l’entorn i singularitat de la construcció, tradició i modernitat, màxim aprofitament i amplitud d’espais, màxima eficiència energètica i grans obertures…, una volumetria per ser vista i un espai per ser viscut.

La primera impressió transmet ordre, equilibri i sobrietat, alguns dirien fins i tot elegància. El joc de volums sortints, de línies rectes –o d’entrants, segons com es miri–, crea un ritme de plans, una pauta entre les llums i les ombres que contribueix a donar una imatge més dinàmica.

​

La composició dels diferents materials emprats està orientada a potenciar aquesta sensació.
Com per sorpresa ens adonem que en aquest cas la pedra de pissarra, el monocapa i el Werzalit tenen un toc de modernitat que no els és propi. Tal vegada el joc de plans els ha fet traspassar la barrera de la tradició i, potser, la xapa d’acer pintada en negre que els delimita i alhora els engloba hi ha contribuït.

​

En traspassar la porta d’entrada de qualsevol dels onze habitatges, ens convertim en els espectadors del silenci que es respira entre les parets, on les sensacions dels sentits de la vista i l’oïda es complementen.
Els finestrals de les sales es transformen en els aparadors del paisatge per mostrar que, tot i trobar-nos al bell mig de la natura, els carrers empedrats d’Ordino ens són molt propers i obren el pas a les grans terrasses, les quals ens permeten gaudir de l’experiència des d’una posició privilegiada, ja que són uns miradors magnífics sobre la vall.

Les diferents peces de l’habitatge s’impregnen de l’ambient serè de l’exterior a través de la llum difusa que banya tots els espais; són les de sota coberta el màxim exponent, gràcies a la col·locació estratègica d’obertures al llossat, que permeten l’entrada a casa nostra d’un tros de cel.

Una vegada més, els materials emprats, en aquest cas per vestir l’espai interior, es conjuguen per transmetre aquesta sensació de serenitat; potser puresa, per la seva linealitat marcada; potser neutralitat, pels seus tons blancs; tal vegada calidesa, per la utilització del parquet sobre un terra radiant que ens escalfa tot l’habitatge.

I també una vegada més només un objecte difereix del conjunt per assolir la rellevància que li pertoca dintre de l’espai que ocupa: el volum magnificat de la xemeneia, que es potencia amb l’aplicació d’un color bordeus que lluita amb el paisatge per guanyar l’atenció de l’observador.